sábado, junio 09, 2012

Vicent Andrés Estellés / Hotel París



Hotel París

Como está el hijo sin padres y están los padres sin hijo
y muchachas, en el cine, con las piernas abiertas
y una mano entre los muslos, y el rosario en familia,
y está el peón que se mata al caer de un andamio
y el hombre que hace el pan y el que lleva un metro
para conocer el tamaño adecuado del ataúd
y como están los tranviarios que trabajan la noche
de fin de año y los agujeros de los lavabos y
el ascensor con una luz sucia amarillenta esperando
mientras tanto la portera se emborracha de vino
y mea por la escalera y la hija tiene miedo
y el marido lo está haciendo con la mujer del médico
y los tranvías terribles con el alboroto de los hierros
y el médico que se dedica a romper nueces
mientras tanto la portera va meando por la escalera
y llamando a las puertas con un golpe de teta
y el hijo de la del arpa que ha muerto hace tres días
llora y llora y enciende un cirio y mete el cirio
en la botella de vino y contempla a la Loren
y entonces la suiza grita por los pasillos
y el primo la sigue blandiendo el candelabro
y la muchacha que se acuesta más temprano que nunca
y un frío como una mano le sube por los muslos
y por un instante piensa que tiene el culo más pequeño
y los vecinos que han muerto los dos intoxicados
el otro día y la madre y la hija no tienen
ganas de comer nada y lloran como ratas
y el primo y la suiza que duermen brutalmente
y el candelabro encendido y la colcha encendida
las cortinas encendidas y todo el piso encendido
los nobles caballeros enterrados en los claustros
mientras tanto la portera mea por los escalones
y el marido no puede más y la mujer del médico
se va y agarra al médico y le dice hijo de puta
y se la mete entre las piernas y todo arde
y la nena que llora sola en la portería
y las inscripciones obscenas de los retretes
y el cráneo rebotando en todos los escalones.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Valencia, 1924-Valencia, 1993), Hotel París, Edicions 62, Barcelona, 1973
Versión de Jonio González


L’Hotel París

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaires que treballen la nit
de cap d’any i els forats de les piques i hi ha
l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s’emborratxa de vi
i pixa per l’escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l’escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
i l’ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s’han mort els dos intoxicats
l’altre dia i la mare i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se’l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes del comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.

---
Foto: Vicent Andrés Estellés en Diario Digital D'Ontinyent

No hay comentarios.:

Publicar un comentario